Vers el IV mileni a.C, els sumeris entonaven himnes als seus déus. No sabem com era aquella música, ja que no s'ha pogut transcriure en la notació actual aquell suposat text musical. Les exacavacions realitzades a les tombes reals d'Ur (segle xxv a.C) han posibilitat que els investigadors poguessin tenir una concepció del que podien ser aquests himnes i els instruments que s'empraven.
Sembla que la litúrgia, segons els texts conservats, estava constituïda per una sèrie de laments, traduïts en formes poètiques bastant evolucionades. La tècnica del cant litúrgic comprenia el responsori (cant alternat entre els sacerdot i el cor) i l'antifonia (cant alternat entre els cors). A cada poema corresponia un cant propi o sir, cant al qua s'atribuïa un ethos particular que, o bé facilitava la comunió amb una determinada divinitat, o bé dotava a aquesta divinitat de característiques màgiques precises.
Es composaven salms o himnes (ersemma) per a una variant de caramella (sem). En la seva execució intervenien també altres instruments: el tig, tigi (espècie de flauta de bec), el balag (tambor), la lilis (timbal) i la adapa (pandero). Sembla que de l'entonació (kalutu) s'encarregaven uns xantres (gala, kulu)), en certa manera precursors dels vicaris del cor a l'Europa medieval, i que viven en col·legis contigus als temples. Tanmateix, havien instrumentistes (zammeru) que cantaven i s'acompanyaven amb els seus instruments, i músics (naru) que podien ser coristes i instrumentistes al mateix temps.
També tenien la lira (algar) i dues clases principals d'arpa: una amb caixa harmònica baixa (zagsal), y una altra amb caixa harmònica superior (zagal). Les del primer tipus són una derivació de l'arc de guerra, al qual se li ha afegit algunes cordes. No se sap, però, com era la seva afinació ni el seu so ni la música que poguessin produir.
