A la planura entre el Tigris i l’Eufrates (d’aquí Mesopotàmia o “terra entre rius”) es va desenvolupar la cultura més antiga de les civilitzacions humanes conegudes. Aquella terra era ocupada per dos pobles principals: els semites (Akkad), situats al nord i els sumeris (Sumer) al sud. Aquesta remota civilització de fa sis mil anys interpretaven l’Univers com un estat: les seves ciutats estaven dominades per una alta torre, que era una part d’un temple monumental, en què les paraules i la música es combinaven per a adorar els déus. La seva religió era animista; és a dir, tota la naturalesa la sentien viva, per dir-ho millor era la manifestació (teofanía) dels déus. Així, Ramman, déu del tro, destruïa les sevs collites; Ea, sobirana de les profunditats, anegava les seves terres. Per tal d’aplacar les furies divines, els semites i sumeris se servien de la veu humana i dels instruments musicals. Aquests imitaven alguns dels trets divins: l’alè de Ramman era com el so del halhallatu; el balag estaba inscrit en el nom de Ea. Idees molt primitives que servien de base de culte als temples.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada