Els caldeus (VII-VI a. C)

"Quan escolteu que la trompa (garna), els oboès (masroqitha), la lira (gatros), la cítara (sabbeka) i l'arpa (psantrin), sonen conjuntament (sumfonyah) amb altres instruments, haureu de caure prostrats y adorar la imatge que Nabucodonosor, el rei, ha alçat". Així es llegeix al Llibre de Daniel. Per una part, podem entendre que abans de sonar conjuntament els instruments, s'efectuaven solos pels diferents instruments i després l'audició conjunta, quelcom semblant al preludi de la música clàssica àrab (tacsim).

Els caldeus entenien la música, que s'estudiava en els temples conjuntment amb els astròlegs, com un réflex de l'harmonia de l'univers, ja que el macrocosmos i el microcosmos (l'home) es trobaven  íntimament vinculats. Els seus estudis contenien tant l'especulació matemática com simbolismes que implicaven nombroses correspondències còsmiques, representades per les divisions harmòniques d'una corda tibant Així doncs, les divisions primàries de la longitud d'una corda donaven quatre intèrvals que, en proporcions matemàtiques, poden expresar-se de la següent manera: 1:1 (uníson); 1:2 (octava); 2:3 (cinqueña) y 3:4 (quarta). Aquests quatre intèrvals es corresponien a les quatre estacions.

Es creu que Pitàgores (s VI a.C)va portar a Grècia aquesta teoria dels harmònics i els principis de l'escala musicals. Allí amb els seus seguidors formularà les teories realtives a l'harmonia de les esfers, l'ethos (efecte màgic dels modes), i l'eficàcia dels nombres, doctrines que més tard passarien a Europa.

Quan Babilònia cau sota el domini persa (538 a.C) i posteriorment al final de la dinastía seléucida (312-65 a.C) van destacar les formes musicals populars. Els palaus albergaven noies cantores com les gainat, tant poulars en la vida arábiga.

https://www.youtube.com/watch?v=-7MHq8doBjM

Els asiris

Sembla que durant els segles XIII-VII a. C, va coexistir una música de carácter religiós amb una altra de carácter profà que reflectia el treball i la vida quotidiana. La música profana va adquirint major relleu amb els asiris gràcies a les festes de carácter col·lectiu. Els músics, que gaudien de gran consideració, actuaven en banquets, festes cortesanes, festes públiques i de vegades en parades militars. Aquests fets van fer possible el desenvolupament de formes musicals de caràcter popular.

L'enigma sumeri

Vers el IV mileni a.C, els sumeris entonaven himnes als seus déus. No sabem com era aquella música, ja que no s'ha pogut transcriure en la notació actual aquell suposat text musical. Les exacavacions realitzades a les tombes reals d'Ur (segle xxv a.C) han posibilitat que els investigadors poguessin tenir una concepció del que podien ser aquests himnes i els instruments que s'empraven.

Sembla que la litúrgia, segons els texts conservats, estava constituïda per una sèrie de laments, traduïts en formes poètiques bastant evolucionades. La tècnica del cant litúrgic comprenia el responsori (cant alternat entre els sacerdot i el cor) i l'antifonia (cant alternat entre els cors). A cada poema corresponia un cant propi o sir, cant al qua s'atribuïa un ethos particular que, o bé facilitava la comunió amb una determinada divinitat, o bé dotava a aquesta divinitat de característiques màgiques precises.

Es composaven salms o himnes (ersemma) per a una variant de caramella (sem). En la seva execució intervenien també altres instruments: el tig, tigi (espècie de flauta de bec), el balag (tambor), la lilis (timbal) i la adapa (pandero). Sembla que de l'entonació (kalutu) s'encarregaven uns xantres (gala, kulu)), en certa manera precursors dels vicaris del cor a l'Europa medieval, i que viven en col·legis contigus als temples. Tanmateix, havien instrumentistes (zammeru) que cantaven i s'acompanyaven amb els seus instruments, i músics (naru) que podien ser coristes i instrumentistes al mateix temps.

També tenien la lira (algar) i dues clases principals d'arpa: una amb caixa harmònica baixa (zagsal), y una altra amb caixa harmònica superior (zagal). Les del primer tipus són una derivació de l'arc de guerra, al qual se li ha afegit algunes cordes. No se sap, però, com era la seva afinació ni el seu so ni la música que poguessin produir.

La música a l'antiga Mesopotàmia

A la planura entre el Tigris i l’Eufrates (d’aquí Mesopotàmia o “terra entre rius”) es va desenvolupar la cultura més antiga de les civilitzacions humanes conegudes. Aquella terra era ocupada per dos pobles principals: els semites (Akkad), situats  al nord i els sumeris (Sumer) al sud. Aquesta remota civilització de fa sis mil anys interpretaven l’Univers com un estat: les seves ciutats estaven dominades per una alta torre, que era una part d’un temple monumental, en què les paraules i la música es combinaven per a adorar els déus.  La seva religió era animista; és a dir, tota la naturalesa la sentien viva, per dir-ho millor era la manifestació (teofanía) dels déus. Així, Ramman, déu del tro, destruïa les sevs collites; Ea, sobirana de les profunditats, anegava les seves terres. Per tal d’aplacar les furies divines, els semites i sumeris se servien de la veu humana i dels instruments musicals. Aquests imitaven alguns dels trets divins: l’alè de Ramman era com el so del halhallatu; el balag estaba inscrit en el nom de Ea. Idees molt primitives que servien de base de culte als temples.

http://www.youtube.com/watch?v=sXZi0MB6loA

Euterpe

Segons Hesíode Euterpe era una de les filles de Júpiter i Mnemosine. Musa que presidia la música i que se li atribueix la invenció de la flauta i altres instruments de vent. És representada com una jove coronada de flors, amb una flauta a la mà i envoltada de símbols d'instruments musicals. Tanmateix, hi ha diferents versions en relació a l'origen de les muses. El poeta Mimnerm (segle VII a.C) les consideraba filles d'Úranos (Caelus: el cel) i Gaia (Tellus: la Terra). Altres diuen que el seu pare era Piero, rei d'Emathia (antic nom de Macedonia) i de Antíope o de la nimfa Pimpleis. La versió més accepatad és la que fa Euterpe filla de Júpiter i Mnemosine.

Sigui quin sigui el seu origen, les Muses constitueixen una de les més admirables concepcions de la imaginació humana que representa els poders creadors de la ment. Sembla que , primitivament, les Muses eren Nimfes que habitaven les aigües i que després van ser elevades a dees de la poesía i el cant. Efectivament, les primitives manifestacions poètiques naixien sempre acompanyades del cant i la música.

Deien també que les Muses habitaven el mont Helícon, a Beòcia. Aquest lloc estaba poblat de boscatges i deus, les aigües de les quals tenien la propietat de concedir el do profètic i, en conseqüència, d'inspirar els poetes. Aquests eren sovint, per als antics, persones que revien la seva inspiració de la divinitat.

Les Muses passaven també gran part del temps a l'Olimp, morada dels déus, delectant amb els seus cants i danses els banquets dels immortals. Durant la nit, amagades sota dels núvols, podien dirigir-se igualment a les cases dels mortals quan se celebraven festes. S'afegien, aleshores, als cors humans, fent-los més bells i melodiosos. Però el seu lloc més comú i habitual era el mont Parnàs, prop de Delfos, la morada d'Apol·lo.

Hesíode fixa el nombre de les muses en nou: Clio, Euterpe, Tàlia, Melpómene, Terpsícore, Èrato, Urània i Calíope.